So, don't you worry, all things must end.
There are sunlight uplands around the river bend.
Glorious You-Frank Turner
Not too long ago, a friend told me that he thought that no one ever read the thesis acknowledgements, that they remained unread in plain sight. Needless to say, he was surprised when he found out it wasn’t the case. Almost at the same time, talking to another friend, I joked that I would change the topic of my thesis and make it about unicorns. He dared me to. So, this thesis is about unicorns. Maybe not about unicorns, but unicorns did help with it. This thesis is for all the unicorns that have helped me endure this, for all the unicorns that have been there for me.
D’una banda m’agradaria donar les gràcies a la meva “família” acadèmica, els meus “pares” als que he vist més que als de veritat. El Rafa i la Mara. El Dr. de la Torre i la Dra. Dierssen. Moltes gràcies, Rafa, per donar-me l’oportunitat de participar en aquest projecte quan vaig venir a veure’t essent encara una estudiant de carrera. Per deixar-me triar i donar-me llibertat. Per la teva confiança i tot el que has aguantat, que tots sabem que no me n’he callat ni una i que als congressos em poso insuportable. Gràcies pels consells, també, fins i tot aquell famós de: “Busca’t un novio ric”. Mara, a ti también tengo mucho que agradecerte, aceptaste ser la codirectora de esta tesis casi sin conocerme. Gracias a ti he dejado de ser la chica asustadiza que temía cuestionar nada. Como no te cansas de repetirme, he crecido y he madurado científicamente y no podría haberlo hecho sin ti. Has sido dura cuando ha sido necesario, pero también comprensiva en los momentos en los que ya no podía más, gracias por tu supervisión.
D’altra banda la meva família de debò. Els meus pares, el meu germà, els meus avis. Papa, he heretat moltes coses de tu, entre altres el caràcter i la tendència a parlar “malament”, però també la teva tossuderia, i la teva passió per fer allò que m’agrada. Ja em diràs de quina altra manera hagués pogut arribar fins aquí, sinó. Gràcies per les estones en bicicleta, esquiant, o remant pel llac mentre jo nedava. I pels dies en els que no em deixaves anar amb bici perquè havia d’anar de congrés i “no fos cas que et tornessis a trencar alguna cosa i el Rafa em foti bronca”. Mama, gràcies per ser la paciència personificada, que amb mi te’n fa falta molta. Gràcies pels “Bon dia” de cada dia i per preocupar-te de mi quan m’he posat malalta, encara que no t’ho digués. Gràcies per les estones en que aconseguies que ningú em molestés mentre escrivia a casa. Gràcies per tot. Joan, Hodor, com a bons germans ens barallem sovint, però com a bons germans també ens donem suport l’un a l’altre, i no podríem viure l’un sense l’altre. Ets el meu germà preferit, i l’únic que tinc. Iaies Maria i Isabel, avi Jordi, tots tres heu estat donant-me suport encara que no acabéssiu d’entendre de què anava tot plegat, gràcies. Avi Lluís, sé que t’hauria agradat poder veure’m en aquest moment.
A més, aquesta tesi no hagués estat possible sense l’ajuda de molta gent amb qui he compartit despatx i laboratori. Sobretot amb la gent que ha estat implicada en l’assaig clínic.
Aida, has estat una figura de suport fonamental, no sé com m’ho hauria fet sense tu, sense les teves paraules d’ànim, sense les teves abraçades en els moments en els que ja no podia més. Sempre em quedaran a la memòria les nostres estones intentant desxifrar el perquè de tot plegat i els dies de posar-nos a cantar a primera hora del matí. Sé que em trobaràs a faltar, jo a tu també, ja em diràs on trobaré algú com tu.
Lau, como dices tú en tu tesis, esta tesis es mitad tuya. Todo lo que podría decir ya lo has escrito tú, a este nivel nos compenetramos. Con tus idees de bombero y tu energía, has sido un motor de motivación y un rayo de sol que han luchado contra mi pesimismo generalizado. No sé lo que nos depara el futuro, pero lo que sí que sé es que me gustaría seguir trabajando contigo.
Joan, ¡lo que llegamos a sufrir durante el TESDAD! Las primerísimas horas, los walkies que tenían interferencias de las ambulancias. Ha valido la pena, gracias por cargarte el estudio a las espaldas. Susana, tot i que venim de mons diferents, hem après molt l’una de l’altra. Sempre recordaré els teus consells de ser més expeditiva. Gime, el TESDAD también tiene mucha parte de ti, y no sólo porque te tocara batallar con el manuscrito, sino porque te ha tocado batallar con todo, gracias por tus esfuerzos.
Klaus, danke. Crec que en aquesta tesi es pot apreciar l’influencia que has tingut. Sense tu, i les hores que ens hem passat discutint mètodes d’anàlisi estadístic per a repetir-lo una vegada i una altre, no hauria arribat enlloc. Guardaré les sintaxis intercanviades per sempre, així com els mails en els que discutíem sobre la veritable utilitat del p valor o sobre la utilitat de determinades proves estadístiques.
I sobretot a les famílies i als voluntaris que van fer possible l’assaig clínic que ha format part de la meva vida durant els darrers cinc anys.
Però a l’IMIM hi ha molta més gent que m’han donat suport durant aquesta aventura. Mito, ha estat un plaer, no només has estat una de les fonts a qui sempre anava a preguntar en cas de dubte, sinó que a més hem compartit mitges maratons i aigües obertes. Neus, la bondat personificada, sense tu aquest laboratori no sé pas que faria, sempre tens un moment per tothom i les nostres batalles amb l’homocisteïna m’han ensenyat molt més del que mai hauria pensat. Cristina, lo que hemos sufrido y reído con las células, lo que hemos aprendido la una de la otra, ¡ojala te hubiera conocido antes! Ya sabes que siempre podrás preguntarme lo que sea, aunque ya no esté físicamente aquí. Maribel, veci, els teus consells de sobre com no tornar-me boja han estat impagables, i espero seguir contant amb ells allà on estigui (també espero que em vinguis a visitar tal com promets sempre). Cristina Llop, l’organitzadora, amb la teva paciència i constància has aconseguint que el laboratori es posi a lloc, de la mateixa manera que has aconseguit que jo posés en ordre les meves idees en moments de crisi. Jose, en tot aquest temps només ens hem posat d’acord en tres coses, però millor tres que cap, que tinguis sort. I a les noves nenes, que us estimo molt, tot i que a vegades em faci la dura. Carla, la meva “substituta”, posa ordre, que no s’esvalotin, t’anirà bé, ho sé. Anna, demostres que en el pot petit hi ha bona confitura, ànims i recorda d’escriure un llibre d’anècdotes! Eulàlia, ets una de les persones més treballadores i al mateix temps més optimistes que conec, només et puc dir que endavant. Maria, tu que sempre em dius que no et preocupo, tu a mi tampoc, és complicat, però val la pena. Jordi, estàs en camí de convertir-te en un dels pilars del laboratori, promet-me que mai deixaràs de cantar amb la radio quan soni Adele. Xess, xurri, ets la prova que el treball dur aporta recompenses, hem compartit poc temps, però sempre he pogut comptar amb els teus somriures. I tota la resta que m’heu patit, gràcies per la paciència.
Hi ha gent que ja no és al laboratori però que ha deixat empremta en mi. L’Ester, la Laia, la Lorena, el Pedro (¡que hubiéramos hecho sin ti!), la Samanta (la meva mestra Yoda), la Sira (que ja em va dir que tot plegat passaria), la Mariola (que sempre ho solucionava tot), i la Preeti. Δημητρουλα, Ευχαριστώ, no sólo son tus galletas las mejores del mundo, sino que además tú eres la persona más dulce que nunca he conocido. Rut, la meva primera alumna, va ser una experiència molt enriquidora poder treballar amb tu. També recordar el Jaume, que em va dir que l’avisés quan llegís la tesi, i no podrà ser, aquesta tesi té part d’ell.
Voldria estendre la meva gratitud a gent amb qui he compartit laboratori, però no grup d’investigació com la Judit, tu que has aguantat més llàgrimes que ningú, et mereixeries un monument, però, de moment, això és tot el que et puc donar. Y Gretsen, con nuestros problemas con las PCR y los geles, el estar en el laboratorio a deshoras. I a gent amb qui he compartit grup d’investigació però no laboratori, com la Georgina amb qui hem passat penes en moments puntuals i tants partits de vòlei com hem pogut. And people with whom I have shared neither research group, nor lab. We met serendipitously, Roshani, but I will have to be thankful to Tyche forever.
La parte buena de estar en dos laboratorios es que conoces al doble de gente, y esto es parte de lo que me llevo de mi tiempo en el CRG. Hemos estado luchando en esto juntas, Silvina, y saldremos de esto juntas (no como de nuestras carreras corriendo), y, aunque a veces pierda la paciencia contigo, has sido mi “enlace” en el CRG. Maria, el pilar estructural del laboratorio, tu capacidad de saber manejar cualquier situación ha sido inspiradora. Jose, tenir dos directors de tesi i les PCA ens han unit, puc dir amb total convenciment que, tot i no entendre moltes de les coses que explicaves, alguna cosa he après. Marta, Mireia, Júlia, i Linus, ànims que això ja gairebé ho teniu, us espero a l’altra banda de la línia d’arribada.
También agradecer a la Dra. Gloria Benítez-King el aceptarme en su laboratorio y su hospitalidad durante mi estancia en México. Así como al resto de personal de laboratorio por hacerme sentir como en casa aunque muchas veces no les entendiera. Especialmente a Tania, hermana mexicana, fuiste mi guía durante mi estancia y lo has seguido siendo después.
I a la gent de Risc Cardiovascular i Nutrició per la part que han tingut en aquesta tesi i per deixar-me fer servir els seus instruments. Molt especialment a la Dra. Montse Fitó i al Dani Muñoz.
Sóc una persona afortunada, ja que a part del suport dels que em veient dia a dia, he tingut una bona colla d’amics que em feien de xarxa de seguretat. Per començar, vull agrair a l’Alba i la Cris totes les hores de “teràpia” que han invertit en mi, sempre que tenia un problema estàveu allà per mi i heu hagut d’aguantar moltes tonteries (i segur que encara en queden!), sé que sempre podré comptar amb vosaltres i això val molt més que res que es pugui comprar. D’altra banda m’agradaria donar les gràcies als amics de “tota la vida” per forçar-me a sortir de casa: Edgar, Gerard, Anna, Ingrid, Mercè, i Jordi. Oleguer, of course, you have been the one who has suffered with me the most, but, from your own experience, you know it is worth fighting for what you love. També vull donar les gràcies per la part que li pertoca a la Laia, que em coneix des d’abans que cap de les dues poguéssim parlar correctament i que encara segueix aquí. I les que estaven en aquest camí amb mi quan tot just començava, les companyes de la universitat, l’Ana que ja sap que és passar per això; l’Angie i l’Anna que estan a punt d’arribar-hi; la Mònica que per a complicar-ho se’n va anar a Canadà; la Mire que és el seny; i la Míriam que és la rauxa.
Sé que pot semblar que ja no em queda ningú per a agrair, però hi ha hagut quatre persones en la meva vida que m’han influenciat per a que arribés on sóc. El primer de tots va ser el Dr. Martínez, que intentant arreglar-me em va ensenyar el valor d’intentar l’impossible. Després va venir el “Senyor” Adrià, que va ser el primer que va creure que això seria possible. També he d’agrair al Dr. Josep Eladi Baños la seva orientació durant la carrera. Y a Harry por enseñarme lo que realmente era la investigación.
Hi ha molta més gent a qui m’agradaria donar les gràcies de nom, gent que ha format part de la meva vida durant aquest temps. La gent de la coral, del gimnàs, el personal de seguretat. Tota la gent que en algun moment o altre han tingut una paraula amable o un somriure per mi.
Stories have always been an integral part of me, a contraposition of my rational part, my desire to dive into dreams. Stories have accompanied me during this journey. Pat, George, Haruki, Edgar, Howard, Jenny, Joanne, Ken, Aarto, Neil, Terry, Stephen, Isaac, and more have written the words that have transported me to other places. Places like the ones that have also played a role in shaping not only who I am, but how this thesis turned out to be. Barcelona, Montréal, and Mexico have a part of them in this thesis; they have scientifically molded me. Greece, Ireland, and the Baltic countries have given me peace and have helped me stay sane throughout. And the Sea, always the Sea. Likewise, stories have music, sometimes it is unheard, but it is always there. In this case I need to thank Tom, Yannis, Matt, Ralph, Alex, and many others for composing the score to this thesis. And Frank, for the lyrics that have meant so much, and for giving the best hugs. I can’t mention stories without thanking the amazing writing community, which has built-up through the years, for their support. Specially Katie, Richard, and Carina.
As a writer, I know that all stories must come to an end. There is a point when you stop writing and the reader has to imagine how the story unfolds. Maybe there will be a sequel for the story, maybe you will never write another word about it. We have reached this point, this part of the story has finished and no one knows what lies ahead.
