Aparences

En aquest món el més important és mantenir les aparences, tant hi fa que la realitat sigui tot el contrari, l'únic que conta és que la resta pensi que tot és perfecte. És important tenir una parella i ser feliç amb ella, per tant la gent aguanta de tot per a que la gent cregui que són la familia perfecta, aguanten infidelitats, bronques, mal rollos, aguanten el que sigui només per aparentar. També aparenten que tenen la familia perfecta obligant-se a fer coses en familia quan en realitat no es suporten, parlant bé d'uns fills que en realitat no aprecien per que no són res del que voldrien. I aparenten que tenen diners demanant credits a tort i a dret només per a poder portar un cotxe millor que el del veí. I jo dic a la merda les aparences, ja n'estic farta, jo no vull aparentar que estic bé amb ningú (entre d'altres coses per que ara mateix no tinc ningú), ni vull fer coses en familia, ni vull tenir un cotxe millor que el del veí, jo l'únic que vull és que em deixin viure la meva vida com jo vull, sense que ningú hi fiqui el nas que ja l'hi han ficat prou en aquests 21 anys de vida que tinc.

Two weeks gone

And I'm still thinking about what should I've done, what should I've said. But nothing is done and nothing is said. I miss you.

Enterraments

Odio els enterraments, a ningú li agraden els enterraments, però jo sencillament els odio. El veure la familia destrossada, no saber el que dir, les iaies dient "Pobreta l'han deixat ben igual", tot plegat. I el que més odio són els discursos per a recordar el difunt, sobretot per que la gent que els fa ni tant sols coneixia aquesta persona i el que s'acaba fent és un recital de tòpics que realment no diuen res i que es podrien fer servir per a qualsevol persona. Realment si s'ha de recordar a algú el més lògic seria recordar-ne tant les coses bones com les dolentes, però sembla ser que si estàs mort ningú no vol parlar malament de tu. I encara pitjor que això és la missa, un munt de gent en ple fervor religiós volent creure que la persona que estimen està en un lloc millor, doncs si realment ho creuen haurien d'alegrar-se'n no? És increïble veure un munt de gent creient-se aquella colla de mentides. Personalment m'exaspera, no ho puc comprendre, la paraula MENTIDA es forma a la meva ment de manera clara, i sé que només amb la mirada demostro que penso que són una colla de farsants, però què? Toca aguantar-se i sentir ximpleries per no semblar una maleducada, la gent hauria de comprendre que no tothom comparteix les seves creences, jo comprenc que no tothom sigui ateu i no intento que els cristians fervorosos es converteixin en ateus, potser per que aquest afany de conversió només el tenen les religions monoteistes. Cada cop que entro en una esglèsia penso més que les haurien de convertir en biblioteques, és un espai gran i ara mateix la majoria tenen prou iluminació per ser-ne.

Thinking

I've been thinking a lot these days, thinking abaout the future, thinking about the past, just thinking. The fact is that this period alone in Montréal has changed the way I see life in many ways. We could say that it changed my perspective of love, my perspective of what is correct and what a promise is, and it changed the way I see my future. I remember that on my first year at university I was sure that I would give my life to medical research, but time changes prespectives (I should stop using words so hard to write... took me 5 minutes to write it correctly) and then I started thinking if it was worth it, I thought that I needed more time for my own, and I was pretty sure that I couldn't handle it. Now, after coming back, after everything I don't know what to do, a part of me says "Go on! Go UK and get this f***ing PhD!" and another keeps thinking "rationally" and tells me to wait, to think about it, and to stay here and wait 'til next Autunm to come. So everything's a mess actually and I don't know what to do. It's not that I'm lost, is that both paths lead to different lives and I dunno which to take. Again. It's a bit the never-ending story, so I'm trapped in a kinda vicious circle. Just need more time to think, and time doesn't help.



P.D.: My two reader might wonder why I keep writing in English. Dunno, I just feel like, so I'm practising too, right? It's not that bad, is it?

A week (Open Letter)

It's been a week since I last cried, since I last talked to you.
It's been a week since I left Montréal and I've got the feeling that I should never have left.
It's been a week since I was packing at home wanting to cry so madly that tears wouldn't come out.
It's been a week since I took that cab to the airport 3 hours before my flight time, just to catch you at the airport.
It's been a week since I was stuck at that cab, wondering how long would it take to get to the airport, crying for everything I was leaving.
It's been a week since my life started to be like an American Movie, just like Black Room's song When I Return To The World.
It's been a week since I saw you getting the boarding area while I was carring all my luggage, and I stopped thinking and stared at you without knowing what to do, wanting to cry your name out loud, wanting to run and stop you.
It's been a week since I went to the drop off zone trembling and almost crying again.
It's been a week since I almost ran to get to the boarding area wondering where would you be.
It's been a week since I crossed almost half of the airport just looking for you.
It's been a week since I saw you "sitting" on the chair, talking to your phone and finally smiling at me.
It's been a week since I was talking to you, since you were singing as you do just because it comes to your mind, since you were telling me that you play the piano, since I was discovering a bit more of you.
It's been a week since you got into that plane.
It's been a week since I was alone at the airport, waiting for my plane.
It's been a week since I said goodbye and see you soon to Montréal.
It's been a week since I started crying on the plane and I couldn't stop, since I was crying for an hour.
It's been a week since I decided that I needed to see you again, at least just once more, even if I felt so bad when you left.
It's been a week since I realised that I needed you.
It's been a short week but at the same time I feel like if all this happened long time ago, maybe because sometimes I feel like if you were right by my side, maybe because I know we will meet again, sometime, somewhere, I just wish it's not too late.

Home

Relacionat amb el tema d'abans, suposo, m'he adonat que realment em sentia més a casa mentre era a Montréal que ara que sóc aquí. Suposo que és l'independència que tenia, el fet que ho feia tot al meu ritme. M'adono que m'estic convertint en una espècie de solitària, en el sentit que no necessito que hi hagi gent a casa per sentir-me còmode, de fet ni tant sols necessito una gran casa, podríem dir que era feliç en el meu apartament de Montréal on tenia tot el que em feia falta. És curiós, però home per mi ara mateix és a l'altre cantó de l'atlàntic.

La familia és l'únic que tenim... de debò?

No vull semblar desagraïda, ni egoista, ni res semblant, però en realitat per mi la meva familia en el fons només és una sèrie de gent amb qui per casualitats del destí m'ha tocat viure. Si que és veritat que compartim gens i, en certa part, caràcters, però realment en ocasions són només persones que viuen a la mateixa casa que jo amb les que em veig obligada a socialitzar, que volen que els ompli el cor d'afecte. Però a mi em costa molt, en el fons la meva família són com aquells coneguts amb qui en el fons no tens res a dir-te, que hi parles una mica per cortesia. Potser el fet d'haver estat visquent un mes sola ha accentuat aquesta sensació, però no m'ha semblat que els necessités. Jo mai he estat del tot sincera amb la meva familia, gairebé mai els explico el que em preocupa i l'únic que saben de la meva vida són anècdotes aïllades. Acostumo a contestar amb monosílabs i escapo de les seves preguntes tant com puc, m'aïllo, però és que no em sento còmode fent coses que se suposa que fan les famílies. Potser sóc una mica ferèstega, una mica borde, però la majoria de vegades em sento incòmode, vull escapar i fer la meva.

En resum: no em sento part de la meva família, pot semblar fred i impersonal, però és així, i quan és així, és així i no hi ha res més a fer.

PERFECT

Hi ha coses que fan mal, i hi ha coses que fan més que mal, que et provoquen un nus a l'alçada de l'estòmac i un embolic dins del cap. Coses que fan que tu no siguis tu, que deixis d'existir i siguis tant sols una ombra del que eres, que fan que perdis els sentits i que se t'omplin els ulls de llàgrimes. Una d'aquestes coses és la perfecció quan la tenies a l'abast de la mà i ara ja no li tens. El fet de saber que era adequat i que qui sap si mai més tornaràs a trobar-t'hi, el no saber el que és. No és fàcil oblidar sensacions tant intenses i menys quan hi ha tantes coses que t'ho recorden constantment, i les que encara han de venir. I menys quan tu no vols oblidar i busques cada cop més, i llavors és quan et fas mal, un mal que no es veu, però que se sent, un mal que es viu i amb el qual toca conviure. Pensar en tot plegat, en passat, sempre en passat, esperant respostes que no arriben, amb una lleu espurna d'esperança. I tot plegat per la refotuda perfecció de tot plegat, per que no podia ser incomplet, havia de ser refotudament perfecte, excepte per un detall: no és aquí.

Just to get started

M'he deixat enganyar per a fer-me un blog, les raons per fer-se'n un són, com ho diria, variades i finites, però en el fons com que això ho veurà molt poca gent no deixa de ser una petita finestra cap a mi mateixa. Per tant, potser que escrigui molt o escrigui poc, que escrigui esperant que algú ho llegeixi o que en realitat escrigui només per mi, no ho sé. En principi l'intenció és anar penjant petites reflexions personals, textos i alguna que altra història. En el fons vindrà a ser una mica com jo, com la meva vida, caòtic i canviant segons els avatars del destí, depressiu a vegades, explosiu i força irracional en realitat. No sempre es pot tenir tot, i no sempre el que es té és perfecte, però deixem això de banda de moment i centrem-nos amb el que toca, i és que això tot just comença. No puc dir-vos benvinguts, per que no sé si hi sou o no, tampoc no us puc dir que espero que en gaudiu, per que de fet no sé ni si jo ho faré, ni tant sols puc dir-vos fins aviat, per que no sé quan temps durarà això. Només us demano que entreu amb discrecció, sense fer soroll i deixeu les coses allà on les heu trobat.