Homogeneitat

Estic farta de sentir parlar de "Luna Nueva". FARTA. Entenc que no tothom té els mateixos gustos que jo, però tampoc no cal que ens avasallin amb PORQUERIA, per que no té un altre nom, sobre els actors, actrius, personatges i derivats. Jo no obligo a la gent a escoltar/llegir una i mil coses relacionades amb Murakami, amb El Asesino de Reyes o amb la saga d'Aquasilva (pobre Anselm que està abandonat). Però, és clar, la saga aquesta està de moda, com va estar-ho la de Millenium (que vaig tenir la mala idea de comprar i que no tornaré a llegir), i ara per a ser cool has de llegir porqueria prefabricada, que sembla ser que és l'única manera de que la gent jove llegim (llegeixin). Per tant ara gent que no havia obert un llibre en la seva punyetera vida van de superintelectuals llegint un llibre que va sobre una pàmfila que s'enamora d'un tísic (no se m'ocorre res més per a eludir el color de pell), i a sobre ho amaneixen tot amb que és un amor impossible i que són immortals i no sé qué... Mateu gent si-us-plau! Quina por tenen els escriptors d'avui en dia de matar personatges... i si els maten els reviuen...

El pitjor no és això, el pitjor és que passa el mateix amb la música, i ens volen vendre cançons que són un xurro per cançons que són boníssimes... a veure quan arriba el dia que els músics tornen a fer cas als crítics musicals!

Venusians

-No. Està mort.
-I?
-No és moralment acceptable.
-El què?
-Enviar a algú mort a l'espai.
-Des de quan no és moralment acceptable enviar a algú mort a l'espai?
-No ho és.
-Els venusians no teniu concepte de la moralitat.
-Això no és veritat.
-Si que ho és, quan te n'anaves al llit amb el meu pare deies que els venusians no teniu concepte de la fidelitat ni de les relacions familiars.
-I no en tenim.
-Calla i fica'l dins de la nau.
-Se suposa que havíem de registrar els canvis que es produien en el seu cos en l'espai.
-Encara ho podem fer, registrarem els canvis que es produeixen en un cos mort en l'espai.
-Això no ho podem fer.
-Oi tant que podem, i com no facis el que dic no serà un cos mort, sinò que en seran dos i només un de nosaltres enregistrarà els canvis. I no seràs tu.
-No és moralment acceptable.
-Torna-ho a repetir i serà l'última cosa que diguis.
-Per què ho fas?
-Per que sí.
-Sí, que?
-No calen més raons. Les coses les faig per que vull.
-I la resta?
-Des de quan t'importen?
-Des de sempre, suposo.
-Des de mai.
-No és veritat.
-Si que ho és.
-No.
-Cal que torni a començar o no és moralment acceptable?
-No.
-Posa'l dins de la nau d'una vegada.
-Molt bé, però no hi estic d'acord.
-M'és igual.
-I que li diràs al cap?
-Que l'has matat tu.
-No et creurà.
-Menys et creurà a tu.
-Hi ha càmares a tot arreu.
-Però tu pots manipular la realitat, no és un dels teus estúpids poders venusians? És veritat, vas dir que podies, però en realitat no pots. Llàstima que només ho sàpiga jo.
-No et creuran.
-Juga-t'hi una mà, o un tentacle, el que et faci més falta.
-Estàs malalta.
-El que està malalt ets tu, però de veritat.
-T'haurien de tancar.
-M'agradarà veure-ho.

La ciència espanyola (i catalana) no necessita tissores

M'uneixo de manera no oficial a l'iniciativa, de manera no oficial per que per diverses raons ja em va bé el blog tal com és i no necessito gent que el remeni i per que si m'hi unís oficialment hauria de escriure en castellà, i en aquest blog s'escriu o en català o en anglès. La iniciativa és una protesta contra la retallada de presupostos en recerca per part de l'estat espanyol. Com a futura científica sincerament no ho entenc, la ciència ha aconseguit que malalties que fins fa poc eren incurables tinguin cura, malalties que eren mortals passin a ser cròniques, ha erradicat malalties, i encara queda molt per fer. I si tenim en compte que la majoria de científics espanyols acaben fora per que aquí no tenen garanties per a desenvolupar el seu treball, imaginem el que passarà quan es retallin els diners que es reben. Esperem que s'ho repensin i que retallin diners... de la despesa militar o de la familia reial per exemple... fins i tot podrien treure els diners dels seus sous i ser mileuristes per donar exemple.

I never thought I could miss a pair of green eyes

I miss seeing this pair of green eyes everyday, to feel how they stare at me, to blush when they were looking at me. To peer through the doors just to catch a glance of them. I really, really miss this pair of green eyes. And I miss you using them to see the world, and I wish I just could go back and change something, but I guess that now all I can do is miss your green eyes.

Something missing

I feel there's something missing, that I need something more. I'm happy but, still, I need something more, something I don't have, something lots of people doesn't have, something some people has, something that it's important but I can live without, something that should be there but that does not leave an empty space. Something that completes me but, still, I'm not incomplete. Something more.

Freak is sexy

Allò que és tant absolutament freak com per a ser genial és indiscutiblement sexy. És un fet. Quan es sobrepassa el límit del que és freak s'entra en un territori ambigu on tant freak com és fa que sigui sexy, almenys així ho veig jo. I dins d'aquest territori ambigu avui he fet un descobriment: Apparatjik

Són tant terriblement freaks que els fa sexys independentment que hi hagi en Guy Berryman (no negarem que hi ajuda molt), però aquest punt de freakisme extrem que porta a que les cançons estiguin posades a la web com a fòrmules... ufff. I es que és això, m'encanten els homes freaks i que combinen dues "professions" totalment oposades, m'encanten els freaks, no hi puc fer més.


4 Could Keep a Secret If 3 Of Them Are Dead

Alone

We could say that I'm kinda a lonely person, kinda a sociopath, I'm asocial I feel better when I'm alone when I can do wathever I want to, even if I don't want to do anything, but it turns out to be that when I'm alone I usually do lots of things. I don't feel I need to live with someone to be happy, I just want to live my life, be left alone and have my own space to breathe. But no one understands that, no one feels that being asocial is good for anyone, it's not normal. And I say F**k off! I don't care about being normal, I just need to do what I want in my own space, it's good to be like me, I can be alone and I won't cry, I can live without someone at my side 24 hours per day. I'm not saying that I don't need love, everybody needs love, but I feel that I need a free love, someone like me, that doesn't care about being alone, someone that needs another one for some winter nights and summer days, someone who can understand that sometimes I'm just too angry to talk, that sometimes I'm too stupid to think. I don't need another shadow, I've one and it's enough, I don't need another mum or dad or grandma, I don't need someone who wants to know where I am every minute, I just need someone like me. So what's wrong on being wrong?

Masclisme disfressat d'excuses

Estic farta d'haver de fer coses per que si o per que "jo he estat treballant tot el dia i tu no fots pal a l'aigua", sobretot per que la raó real és que ho he de fer per que sóc LA gran, tot seria diferent si fos EL gran. Llavors podria fer el que em dongués la gana sense donar explicacions, no hauria de sentir-me dir que hauria d'ajudar més a casa i altres coses que he d'aguantar i tot per que no sóc com ells voldrien, per que els he sortit tarada suposo. I jo l'únic que vull fer és agafar totes les meves coses i marxar a viure SOLA sense ningú que m'emprenyi, i fer les coses per que s'han de fer i no hi ha ningú més per fer-les i no per que si, per que et toca a tu. I m'és igual arribar a casa i no tenir ningú amb qui parlar per que de fet quan sóc a casa tampoc hi ha ningú que m'entengui i m'escolti. De fet ara mateix no seria aquí sinò fos per que no tinc un altre lloc on estar.

Aparences

En aquest món el més important és mantenir les aparences, tant hi fa que la realitat sigui tot el contrari, l'únic que conta és que la resta pensi que tot és perfecte. És important tenir una parella i ser feliç amb ella, per tant la gent aguanta de tot per a que la gent cregui que són la familia perfecta, aguanten infidelitats, bronques, mal rollos, aguanten el que sigui només per aparentar. També aparenten que tenen la familia perfecta obligant-se a fer coses en familia quan en realitat no es suporten, parlant bé d'uns fills que en realitat no aprecien per que no són res del que voldrien. I aparenten que tenen diners demanant credits a tort i a dret només per a poder portar un cotxe millor que el del veí. I jo dic a la merda les aparences, ja n'estic farta, jo no vull aparentar que estic bé amb ningú (entre d'altres coses per que ara mateix no tinc ningú), ni vull fer coses en familia, ni vull tenir un cotxe millor que el del veí, jo l'únic que vull és que em deixin viure la meva vida com jo vull, sense que ningú hi fiqui el nas que ja l'hi han ficat prou en aquests 21 anys de vida que tinc.

Two weeks gone

And I'm still thinking about what should I've done, what should I've said. But nothing is done and nothing is said. I miss you.

Enterraments

Odio els enterraments, a ningú li agraden els enterraments, però jo sencillament els odio. El veure la familia destrossada, no saber el que dir, les iaies dient "Pobreta l'han deixat ben igual", tot plegat. I el que més odio són els discursos per a recordar el difunt, sobretot per que la gent que els fa ni tant sols coneixia aquesta persona i el que s'acaba fent és un recital de tòpics que realment no diuen res i que es podrien fer servir per a qualsevol persona. Realment si s'ha de recordar a algú el més lògic seria recordar-ne tant les coses bones com les dolentes, però sembla ser que si estàs mort ningú no vol parlar malament de tu. I encara pitjor que això és la missa, un munt de gent en ple fervor religiós volent creure que la persona que estimen està en un lloc millor, doncs si realment ho creuen haurien d'alegrar-se'n no? És increïble veure un munt de gent creient-se aquella colla de mentides. Personalment m'exaspera, no ho puc comprendre, la paraula MENTIDA es forma a la meva ment de manera clara, i sé que només amb la mirada demostro que penso que són una colla de farsants, però què? Toca aguantar-se i sentir ximpleries per no semblar una maleducada, la gent hauria de comprendre que no tothom comparteix les seves creences, jo comprenc que no tothom sigui ateu i no intento que els cristians fervorosos es converteixin en ateus, potser per que aquest afany de conversió només el tenen les religions monoteistes. Cada cop que entro en una esglèsia penso més que les haurien de convertir en biblioteques, és un espai gran i ara mateix la majoria tenen prou iluminació per ser-ne.

Thinking

I've been thinking a lot these days, thinking abaout the future, thinking about the past, just thinking. The fact is that this period alone in Montréal has changed the way I see life in many ways. We could say that it changed my perspective of love, my perspective of what is correct and what a promise is, and it changed the way I see my future. I remember that on my first year at university I was sure that I would give my life to medical research, but time changes prespectives (I should stop using words so hard to write... took me 5 minutes to write it correctly) and then I started thinking if it was worth it, I thought that I needed more time for my own, and I was pretty sure that I couldn't handle it. Now, after coming back, after everything I don't know what to do, a part of me says "Go on! Go UK and get this f***ing PhD!" and another keeps thinking "rationally" and tells me to wait, to think about it, and to stay here and wait 'til next Autunm to come. So everything's a mess actually and I don't know what to do. It's not that I'm lost, is that both paths lead to different lives and I dunno which to take. Again. It's a bit the never-ending story, so I'm trapped in a kinda vicious circle. Just need more time to think, and time doesn't help.



P.D.: My two reader might wonder why I keep writing in English. Dunno, I just feel like, so I'm practising too, right? It's not that bad, is it?

A week (Open Letter)

It's been a week since I last cried, since I last talked to you.
It's been a week since I left Montréal and I've got the feeling that I should never have left.
It's been a week since I was packing at home wanting to cry so madly that tears wouldn't come out.
It's been a week since I took that cab to the airport 3 hours before my flight time, just to catch you at the airport.
It's been a week since I was stuck at that cab, wondering how long would it take to get to the airport, crying for everything I was leaving.
It's been a week since my life started to be like an American Movie, just like Black Room's song When I Return To The World.
It's been a week since I saw you getting the boarding area while I was carring all my luggage, and I stopped thinking and stared at you without knowing what to do, wanting to cry your name out loud, wanting to run and stop you.
It's been a week since I went to the drop off zone trembling and almost crying again.
It's been a week since I almost ran to get to the boarding area wondering where would you be.
It's been a week since I crossed almost half of the airport just looking for you.
It's been a week since I saw you "sitting" on the chair, talking to your phone and finally smiling at me.
It's been a week since I was talking to you, since you were singing as you do just because it comes to your mind, since you were telling me that you play the piano, since I was discovering a bit more of you.
It's been a week since you got into that plane.
It's been a week since I was alone at the airport, waiting for my plane.
It's been a week since I said goodbye and see you soon to Montréal.
It's been a week since I started crying on the plane and I couldn't stop, since I was crying for an hour.
It's been a week since I decided that I needed to see you again, at least just once more, even if I felt so bad when you left.
It's been a week since I realised that I needed you.
It's been a short week but at the same time I feel like if all this happened long time ago, maybe because sometimes I feel like if you were right by my side, maybe because I know we will meet again, sometime, somewhere, I just wish it's not too late.

Home

Relacionat amb el tema d'abans, suposo, m'he adonat que realment em sentia més a casa mentre era a Montréal que ara que sóc aquí. Suposo que és l'independència que tenia, el fet que ho feia tot al meu ritme. M'adono que m'estic convertint en una espècie de solitària, en el sentit que no necessito que hi hagi gent a casa per sentir-me còmode, de fet ni tant sols necessito una gran casa, podríem dir que era feliç en el meu apartament de Montréal on tenia tot el que em feia falta. És curiós, però home per mi ara mateix és a l'altre cantó de l'atlàntic.

La familia és l'únic que tenim... de debò?

No vull semblar desagraïda, ni egoista, ni res semblant, però en realitat per mi la meva familia en el fons només és una sèrie de gent amb qui per casualitats del destí m'ha tocat viure. Si que és veritat que compartim gens i, en certa part, caràcters, però realment en ocasions són només persones que viuen a la mateixa casa que jo amb les que em veig obligada a socialitzar, que volen que els ompli el cor d'afecte. Però a mi em costa molt, en el fons la meva família són com aquells coneguts amb qui en el fons no tens res a dir-te, que hi parles una mica per cortesia. Potser el fet d'haver estat visquent un mes sola ha accentuat aquesta sensació, però no m'ha semblat que els necessités. Jo mai he estat del tot sincera amb la meva familia, gairebé mai els explico el que em preocupa i l'únic que saben de la meva vida són anècdotes aïllades. Acostumo a contestar amb monosílabs i escapo de les seves preguntes tant com puc, m'aïllo, però és que no em sento còmode fent coses que se suposa que fan les famílies. Potser sóc una mica ferèstega, una mica borde, però la majoria de vegades em sento incòmode, vull escapar i fer la meva.

En resum: no em sento part de la meva família, pot semblar fred i impersonal, però és així, i quan és així, és així i no hi ha res més a fer.

PERFECT

Hi ha coses que fan mal, i hi ha coses que fan més que mal, que et provoquen un nus a l'alçada de l'estòmac i un embolic dins del cap. Coses que fan que tu no siguis tu, que deixis d'existir i siguis tant sols una ombra del que eres, que fan que perdis els sentits i que se t'omplin els ulls de llàgrimes. Una d'aquestes coses és la perfecció quan la tenies a l'abast de la mà i ara ja no li tens. El fet de saber que era adequat i que qui sap si mai més tornaràs a trobar-t'hi, el no saber el que és. No és fàcil oblidar sensacions tant intenses i menys quan hi ha tantes coses que t'ho recorden constantment, i les que encara han de venir. I menys quan tu no vols oblidar i busques cada cop més, i llavors és quan et fas mal, un mal que no es veu, però que se sent, un mal que es viu i amb el qual toca conviure. Pensar en tot plegat, en passat, sempre en passat, esperant respostes que no arriben, amb una lleu espurna d'esperança. I tot plegat per la refotuda perfecció de tot plegat, per que no podia ser incomplet, havia de ser refotudament perfecte, excepte per un detall: no és aquí.

Just to get started

M'he deixat enganyar per a fer-me un blog, les raons per fer-se'n un són, com ho diria, variades i finites, però en el fons com que això ho veurà molt poca gent no deixa de ser una petita finestra cap a mi mateixa. Per tant, potser que escrigui molt o escrigui poc, que escrigui esperant que algú ho llegeixi o que en realitat escrigui només per mi, no ho sé. En principi l'intenció és anar penjant petites reflexions personals, textos i alguna que altra història. En el fons vindrà a ser una mica com jo, com la meva vida, caòtic i canviant segons els avatars del destí, depressiu a vegades, explosiu i força irracional en realitat. No sempre es pot tenir tot, i no sempre el que es té és perfecte, però deixem això de banda de moment i centrem-nos amb el que toca, i és que això tot just comença. No puc dir-vos benvinguts, per que no sé si hi sou o no, tampoc no us puc dir que espero que en gaudiu, per que de fet no sé ni si jo ho faré, ni tant sols puc dir-vos fins aviat, per que no sé quan temps durarà això. Només us demano que entreu amb discrecció, sense fer soroll i deixeu les coses allà on les heu trobat.