La familia és l'únic que tenim... de debò?

No vull semblar desagraïda, ni egoista, ni res semblant, però en realitat per mi la meva familia en el fons només és una sèrie de gent amb qui per casualitats del destí m'ha tocat viure. Si que és veritat que compartim gens i, en certa part, caràcters, però realment en ocasions són només persones que viuen a la mateixa casa que jo amb les que em veig obligada a socialitzar, que volen que els ompli el cor d'afecte. Però a mi em costa molt, en el fons la meva família són com aquells coneguts amb qui en el fons no tens res a dir-te, que hi parles una mica per cortesia. Potser el fet d'haver estat visquent un mes sola ha accentuat aquesta sensació, però no m'ha semblat que els necessités. Jo mai he estat del tot sincera amb la meva familia, gairebé mai els explico el que em preocupa i l'únic que saben de la meva vida són anècdotes aïllades. Acostumo a contestar amb monosílabs i escapo de les seves preguntes tant com puc, m'aïllo, però és que no em sento còmode fent coses que se suposa que fan les famílies. Potser sóc una mica ferèstega, una mica borde, però la majoria de vegades em sento incòmode, vull escapar i fer la meva.

En resum: no em sento part de la meva família, pot semblar fred i impersonal, però és així, i quan és així, és així i no hi ha res més a fer.