PERFECT

Hi ha coses que fan mal, i hi ha coses que fan més que mal, que et provoquen un nus a l'alçada de l'estòmac i un embolic dins del cap. Coses que fan que tu no siguis tu, que deixis d'existir i siguis tant sols una ombra del que eres, que fan que perdis els sentits i que se t'omplin els ulls de llàgrimes. Una d'aquestes coses és la perfecció quan la tenies a l'abast de la mà i ara ja no li tens. El fet de saber que era adequat i que qui sap si mai més tornaràs a trobar-t'hi, el no saber el que és. No és fàcil oblidar sensacions tant intenses i menys quan hi ha tantes coses que t'ho recorden constantment, i les que encara han de venir. I menys quan tu no vols oblidar i busques cada cop més, i llavors és quan et fas mal, un mal que no es veu, però que se sent, un mal que es viu i amb el qual toca conviure. Pensar en tot plegat, en passat, sempre en passat, esperant respostes que no arriben, amb una lleu espurna d'esperança. I tot plegat per la refotuda perfecció de tot plegat, per que no podia ser incomplet, havia de ser refotudament perfecte, excepte per un detall: no és aquí.